Entrevista a Nausicaa Bonnín

Actriu

“Si la gent no ve al teatre és perquè no interessa el què expliques. S’ha de canviar la mirada i pensar en nous continguts”.

La Nausicaa Bonnín ens parla de cultura i inclusió des del punt de vista artístic i de la seva experiència col·laborant amb una entitat d’Apropa Cultura.

Com creus que la cultura pot afavorir a la inclusió social?

El més important perquè tothom se sentí inclòs, es sentir-se representat, veure’s reflectit en una història. És important que hi hagi històries per explicar on tot i tothom s’hi pugui sentir reflectit. Falta obrir més el ventall i donar pas a visibilitar altres realitats que s’estan representant i són invisibles.

Què significa per a tu que un equipament cultural sigui accessible?

Evidentment, hi ha la vessant més física a nivell de rampes, ascensors, mesures d’accessibilitat, etc. però cal pensar més enllà encara. A vegades la subtitulació es pensa més per estrangers que no per a persones que realment la puguin necessitar per un tema auditiu.

Estaria molt bé promoure funcions més accessibles també en relació a les convencions típiques del teatre a nivell de llums, silenci… on tothom s’hi pugui sentir més còmode.

I també hi ha un tema econòmic clau, que tothom que vulgui s’ho pugui permetre, que hi hagi més opcions, més plataformes, més flexibilitat en definitiva en relació a la política de preus. Anar al teatre és molt car i s’han de poder oferir més possibilitats i més descomptes. Hi ha molt poca inclusió en aquest aspecte i anar al teatre segueix essent quelcom molt elitista.

Sabeu quin tipus de públic us ve a veure aquell dia de funció?

Ens informen quan venen grups Apropa i es coneix el programa en general dins el sector, entre actors i actrius. I val a dir que encara hi ha prejudicis o incerteses a vegades, un punt de “a veure què passa...” Encara hi ha molt desconeixment, por a allò desconegut. Seria interessant poder oferir espais de trobada entre ambdues parts, generar més sinèrgies, espais de debat, col·loquis… per trencar barreres i pors. Pels grups segur que també deu ser interessant compartir aquestes experiències.

Què trobes a faltar encara dins el sector com a barrera perquè la cultura sigui realment inclusiva?

Penso que estem vivint una crisi de continguts. Ara ens comencem a plantjear quins continguts ensenyem i a qui van dirigits. Si molta població en general no ve al teatre és perquè no interessa el què expliques. S’ha de canviar la mirada.

Quan apareixen funcions com “Mare de sucre” al TNC que surten una mica del què estem acostumats, ens adonem que cal explicar altres històries i des de diversos punts de vista. Només acabem fent teatre per a nosaltres mateixos i això no aporta res de nou.

L’objectiu final ha de ser que convisquem tots a la mateixa lliga professional i que es vegin aquests projectes a grans teatres, no només en reductes concrets. Però, evidentment, es un primer pas que hi hagi festivals i espais que mostrin i visibilitzin propostes on la diversitat hi és present. Hem d’intentar tendir a apostes més fortes, i es facin espectacles inclusius a espais de rellevància, i no es quedin en segon terme.

La base de tot és l’educació, i començant per les escoles ja veiem que hi ha poca inclusió en general. I des de la formació més professional tampoc.

Si percebéssim l’educació des d’un lloc de desenvolupament personal, de més llibertat i no tant d’arribar tots a unes mateixes metes seria més senzill.

En escoles artístiques això hauria d’estar més assolit i tampoc és així. Es tenen poc en compte les capacitats personals. Vivim en una societat productiva, i des del punt de vista capitalista, ja estàs exclòs si no ets una persona econòmicament productiva.

 

Consideres que hi ha prou consciència dins el sector cultural, tant en l’àmbit polític, com artístic, de que la cultura ha de ser per a tothom?

És important on posem els recursos i el temps. Projectes com el què comentàvem de “Mare de sucre” no es podria muntar en un mes, es necessita més inversió, més temps... hem de poder oferir projectes de més temps de cocció perquè tothom pugui donar el millor de si.

Hi ha d’haver mes recolzament institucional en aquest tipus de projectes. Com a individus comencem a tenir aquesta sensibilitat però falta molta normalització, energia i voluntat a fer aquest tipus de projectes i tirar-los endavant.

Trobes que falta visibilitzar més la diversitat sobre l’escenari i en general, a molts projectes culturals? 

Totalment. En tots els àmbits: de la diversitat però també en temes racials, de gènere, d’edat... La Claudia Sedó esta fent una gran feina, comença a obrir la porta però encara és molt excepcional. És molt necessari obrir el paraigües i sortir de la norma. Crec que és important posar l’energia en això i tenir escenaris més diversos i espais on tothom s’hi pugui sentir identificat.

Les companyies han de tenir més diversitat i explicar històries més diverses... interessaran a molta més gent. La gent gran, per exemple, està tan poc inclosa a les nostres històries. .. s’han d’escriure històries perquè la gent hi pugui participar. Normalitzem això i que no sigui un acte excepcional, que als espectacles hi hagi gent de tot tipus i de qualsevol procedència.

Tothom es capaç d’explicar la seva història, a la seva manera.

 

Quin creus que ha de ser el paper de creador en relació a la diversitat?

És molt important i comença a néixer la sensibilitat però falta el suport polític i institucional. Han d’anar de la mà perquè aquests projectes prosperin i vegin la llum.

 

Ens pots explicar la teva experiència col·laborant amb l’entitat social Refugees Welcome?

Vaig estar un any col·laborant amb elles i va ser molt interessant. Em vaig adonar que partim del paternalisme, vols ajudar des d’un lloc inevitablement de superioritat i privilegi. Em va obrir molt la ment i va ser molt enriquidor.

Vam fer amb elles 2 o 3 sortides i recordo la gestió complicada perquè costava concretar, ajustar-se als paràmetres habituals perquè tot era molt més incert, els horaris... costava el compromís amb tanta antelació... els protocols habituals eren difícils. En vaig aprendre molt i va ser una gran experiència.  

S’aprèn a empatitzar amb la realitat de cadascú. Tothom té el seu món i és bonic acompanyar això sense judici i sense paternalisme.